24 de maig, Dia Internacional de les Dones per la Pau i el Desarmament.
Gràcies a les mares, germanes i companyes que van ocupar els carrers per donar suport al moviment d’objecció de consciència i insubmissió al servei militar obligatori. Dones anònimes, però també col·lectius com el Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) o les xarxes antimilitaristes feministes de Catalunya, van sostenir emocionalment, jurídicament i políticament milers de joves represaliats. Moltes van fer concentracions davant de presons militars, van organitzar caixes de resistència i van convertir la cura en una forma de desobediència política. Sense elles, la lluita que va acabar qüestionant l’exèrcit obligatori a l’Estat espanyol no hauria tingut la mateixa força.
Gràcies també a les dones que han mantingut viva la memòria de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. A les filles i netes que han impulsat l’obertura de fosses comunes, sovint després de dècades de silenci imposat. A Catalunya, associacions memorialistes i familiars han recuperat noms, històries i cossos desapareguts. Moltes dones han liderat aquesta lluita des de la perseverança quotidiana: buscant documents, recollint testimonis i exigint veritat, justícia i reparació. Referents com Empar Pineda han connectat la memòria democràtica amb les lluites feministes i pels drets humans.
Gràcies a les dones que han denunciat el robatori de nadons durant el franquisme i les primeres dècades de democràcia. Mares que mai van deixar de buscar els seus fills i filles; filles que van descobrir identitats falsejades; activistes i advocades que han convertit el dolor privat en denúncia pública. Plataformes com “Todos los niños robados son también mis niños” van obrir espais de suport mutu i investigació. Aquestes lluites han posat al centre la violència institucional exercida sobre els cossos i les maternitats de les dones.
Gràcies als referents feministes en la cultura de la pau i el desarmament. A Catalunya, figures com Arcadi Oliveres van caminar sovint al costat de moviments feministes i antimilitaristes que denunciaven la despesa armamentística, el comerç d’armes i la militarització de les fronteres. Però també cal recordar dones com Frederica Montseny, que va defensar formes de vida allunyades de la violència autoritària, o Petra Kelly, referent internacional per a molts col·lectius pacifistes catalans i espanyols.
Gràcies a les dones que travessen el Mediterrani per oposar-se a la guerra, al racisme i al genocidi. A les activistes que participen en flotilles, brigades de solidaritat i missions humanitàries cap a Palestina o les fronteres del sud d’Europa. A les dones migrants i refugiades que transformen el dolor de la guerra en denúncia política. Col·lectius feministes antiracistes de Barcelona, València o Madrid han articulat xarxes de suport a dones palestines, sahrauís, kurdes o ucraïneses, recordant que no hi ha pau sense justícia global.
Gràcies a les mediadores, cooperants i defensores dels drets humans que treballen en conflictes armats. Dones que participen en processos de diàleg, reconstrucció comunitària i atenció a víctimes de guerra. Organitzacions catalanes de cooperació internacional o de cultura de pau com la Unipau o l’Escola de cultura de pau han comptat amb moltes professionals feministes que entenen la mediació no només com a diplomàcia, sinó també com a forma de coneixement.
Així doncs, gràcies també a les mestres, historiadores, educadores i investigadores que porten la memòria i la cultura de la pau a les aules. A les que expliquen què va significar el feixisme, l’exili, les bombes sobre la població civil o la repressió franquista. A les que introdueixen el feminisme pacifista a escoles i universitats perquè les noves generacions aprenguin que la pau no és absència de guerra, sinó presència de drets, dignitat i justícia social.
Article escrit per Júlia Sánchez Andreo
📷 Marc Riboud, 1967. La noia de la flor.